Joan Miró i l'escala de l'evasió

  • Fig01
  • Fig02
  • Fig03
  • Fig04
  • Fig05 I
  • Fig05
  • Fig05_III
  • Fig06
  • Fig07
  • Fig08
  • Fig09
  • Fig10
  • Fig11
  • Fig12
  • Fig13
  • Fig. 1. La Masia, 1921-1922 Joan Miró Oli s. tela, 132 x 147 cm National Gallery of Art, Washington
  • Fig. 2. Paisatge català (El caçador), 1923-1924 Joan Miró Oli s. tela, 65 x 100 cm The Museum of Modern Art, Nova York
  • Fig. 3. Aidez l’Espagne, 1937 Joan Miró Pochoir, 31 x 24,3 cm Fundació Joan Miró, Barcelona
  • Fig. 4. L’escala de l’evasió, 31 de gener de 1940 Joan Miró Gouache, aquarel·la i tinta s. paper, 40 x 47,6 cm The Museum of Modern Art, Nova York
  • Fig. 5. Blau I, 1961 Joan Miró Oli s. tela, 270 x 355 cm Centre Pompidou, Paris. Musée national d’art moderne
  • Fig. 5. Blau II, 1961 Joan Miró Oli s. tela, 270 x 355 cm Centre Pompidou, Paris. Musée national d’art moderne
  • Fig. 5. Blau III, 1961 Joan Miró Oli s. tela, 268 x 349 cm Centre Pompidou, Paris. Musée national d’art moderne
  • Fig. 6. Tela cremada I, 4 - 31 de desembre de 1973 Joan Miró Acrílic s. tela, posteriorment estripada i cremada, 130 x 195 cm Fundació Joan Miró, Barcelona
  • Fig. 7. Nord-Sud, 1917 Joan Miró Oli s. tela, 63 x 70 cm Col·lecció Maeght, París
  • Fig. 8. Retrat de Vicens Nubiola, 1917 Joan Miró Oli s. tela, 103,5 x 113 cm Folkwang Museum, Essen
  • Fig. 9. Pintura sobre fons blanc per la cel·la d’un solitari (III), 22 de maig de 1968 Joan Miró Acrílic s. tela, 267 x 351 cm Fundació Joan Miró, Barcelona
  • Fig. 10. Cap de pagès català, 10 de març de 1925 Joan Miró Oli s. tela, 92 x 73,2 cm Tate i Scottish National Gallery of Modern Art
  • Fig. 11. El segador, 1937 Joan Miró Pavelló de la República Espanyola, Exposició Internacional de París
  • Fig. 12. Natura morta del sabatot, 24 de gener - 29 de maig de 1937 Joan Miró Oli s. tela, 81,3 x 116,8 cm The Museum of Modern Art, Nova York
  • Fig. 13. Gos bordant a la lluna, 1926 Joan Miró Oli s. tela, 73 x 92 cm Philadelphia Museum of Art

L’escala de l’evasió és una de les exposicions retrospectives sobre l’artista català Joan Miró més importants des de que es va celebrar el seu centenari l’any 1993. L’exposició, organitzada conjuntament per la Tate Modern de Londres i la Fundació Joan Miró de Barcelona, aplega més de cent-cinquanta obres de l’artista i demostra que la seva tendència a l’aïllament contemplatiu anava acompanyada d’una resposta coherent enfront dels esdeveniments . Les obres són singulars de diferents períodes de la seva fecunda vida artística, caracteritzada per una mirada concentrada però sempre amb contacte amb la realitat. La mostra proposa un acostament a l’obra de Joan Miró des de la perspectiva d’un viatge personal i planteja una reflexió sobre l’art com a refugi i evasió davant d’una realitat determinada.

El títol L’escala de l’evasió s’ha extret d’una obra del mateix Miró i sintetitza l’oscil·lació entre el compromís obert i la reclusió introspectiva que va caracteritzar la trajectòria de l’artista. La mostra examina aquells moments, al llarg de la dilatada trajectòria de Miró, que posen de manifest el compromís de l’artista amb el seu temps. Les primeres sales, on destaquen pintures com La masia (1921-1922) (v. fig. 1) i Paisatge català (El caçador) (1923-1924) (v. fig. 2), exploren els vincles amb la seva Catalunya natal, especialment amb Mont-Roig –on la seva família tenia una masia–, però també la inflexió que va suposar la seva estada a París i l’alliberament creatiu del surrealisme. A la secció central, el drama de la Guerra Civil espanyola es reflecteix en el nou llenguatge pictòric de l’artista, amb obres com Aidez l’Espagne(1937) (v. fig. 3) i la sèrie de les Constel·lacions (1940-1941) com L’escala de l’evasió (v. fig. 4). L’última secció examina els darrers anys de la dictadura franquista, quan l’ambició de Miró de fer pintures monumentals de gran impacte contemplatiu –entre les quals el tríptic Blau I, II, III (1961) (v. fig. 5)– es contraposa amb la seva consciència del poder trencador de mitjans pictòrics més violents, com el que mostren les seves Teles cremades (1973) (v. fig. 6). Una de les idees que observem al llarg del recorregut de l’exposició és la simplificació de les formes. En aquest sentit, les primeres obres responen més a una experimentació lligada a les influències de les avantguardes artístiques de principis del segle XX. A la primera sala s’hi exposen quadres com Nord-Sud (1917) (v. fig. 7) o Retrat de Vicens Nubiola (1917) (v. fig. 8) que tenen certs ressons del fauvisme, del cubisme i, fins i tot, de l’abstracció). Posteriorment, arran del seu viatge a París, entra en contacte amb el moviment surrealista i es centra més en elements onírics i poètics, el que alguns experts han anomenat “realisme màgic”.

Però més enllà de la sintetització de les formes, on el detallisme i el lirisme dels elements de La Masia es van simplificant fins arribar a les últimes sales on hi ha la sèrie Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari (1968) (v. fig. 9), és molt interessant recalcar la idea que el propi títol de l’exposició suggereix: d’una banda l’escala, com a objecte que se sustenta en el sòl, que prové del més terrenal i ascendeix cap amunt sense límits, alçant-se cap a la transcendència. L’escala, “mot pictòric” present en moltes pintures de Miró, és un referent que tant li serveix per evocar l’ascens a universos més alts, com per assenyalar la fugida del foc i la guerra. Tanmateix, Joan Miró mostra sempre el seu arrelament a Catalunya, com a senyal d’identitat a la seva terra i el seu fort compromís polític amb la llibertat i la democràcia. El paisatge és recurrent en les seves obres. L’artista passava llargues temporades al camp i necessitava el contacte directe amb la terra. Va ser a la masia del seu pare a Mont-Roig on va sorgir aquell amor per la terra, que es convertí en un dels eixos argumentals de la seva producció en diferents períodes de la seva vida, en un pla similar al del seu compromís polític i social. Joan Miró afirmava: “La masia fou el resum de tota la meva vida al camp. [...] Començava a desfer-me d’influències estrangeres per posar-me en contacte amb Catalunya[2] ”. El paisatge, el viatge, els records, el sentiment d’arrelament a la terra i de pertinença a un lloc són presents en moltes obres de joventut de Joan Miró, per exemple a la sèrie Cap de pagès català (1924-1925) (v. fig. 10).

L’escala de l’evasióens ensenya un Miró políticament compromès, un artista colpit per la situació del seu país. L’anàlisi sobre el compromís de Miró s’ha realitzat al voltant de la concepció de la llibertat de l’artista, fos aquesta social, política, poètica o mental. A través d’aquesta mostra podem entendre com Joan Miró veia i processava els esdeveniments turbulents que li van tocar viure; la tragèdia de la Guerra Civil espanyola, l’ascensió dels totalitarismes europeus, la Segona Guerra Mundial i les lluites polítiques durant els últims anys de la dictadura franquista. A la sala dedicada al període de la Guerra Civil destaquen obres com el Segador (1937) (v. fig. 11) –la qual no s’ha conservat i se’n fa referència a través de fotografies– on apareix la monumental figura d’un pagès cofat amb barretina i amb una falç a la mà en senyal de revolta, que Miró pinta pel Pavelló de la República espanyola quan s’uneix a la causa republicana, o la seva esplèndida Natura morta del sabatot (1937) (v. fig. 12) que mostra el dolor i la ruptura de l’artista causats per la guerra en objectes tan quotidians com una forquilla, una ampolla o una sabata vella a forma de bodegó. D’aquesta manera, ben ancorat en el seu context històric, polític i social, Miró utilitza el seu vincle a la realitat per ascendir a la creativitat, és aquest moviment ascendent de l’escala el que ens està mostrant contínuament. Per tant, l’escala fa referència al desig de Miró d’elevar-se per damunt de les limitacions que ens lliguen a la terra, de transcendir la condició incompleta de la vida quotidiana. L’artista afirmava: “En aquest sentit, entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per a dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil sinó quelcom que faci servei als homes[3] ”. Miró va viure uns temps turbulents i no va ser immune als seus efectes. Malgrat el seu instint per allunyar-se’n, ell mateix admetia que “no hi ha cap torre d’ivori” i que “L’escala de l’evasió ha d’estar ben arrelada en la realitat per conduir a la creativitat”. Com l’ocell presoner de la seva gàbia a Nord-Sud (1917), així es sentia Miró captiu del context dramàtic que li va tocar viure. L’art és la forma més explícita de fugida, de refugi, de llibertat, el gest de deixar lliures aquests ocells que sovint sobrevolen les teles de Miró. Aquesta evasió també representada esplèndidament amb la figura nostàlgica del gosset que aspira assolir la lluna amb els seus udols, a l’obra Gos bordant a la lluna (1926) (v. fig. 13). L’escala és aquesta fugida de la realitat tan necessària per poder sobreviure a una vida violenta, insuportable i desoladora. L’art és aquesta fuga que ens ajuda a escapar, ni que sigui per uns instants, de la tirania del món més atroç, inhumà i brutal.

Replantejar les narratives, reexaminar l’experiència de l’obra i instal·lar-la al segle XXI són els tres objectius principals perseguits per aquesta exposició. És molt important revisar els discursos vigents sobre la vida, l’obra i la recepció de Miró, tant de la seva època com molt especialment del present. L’escala de l’evasió és una retrospectiva nova de l’artista, ja que les narratives sobre l’obra de Miró han estat bàsicament irracionalistes, posant l’èmfasi en l’aspecte oníric, poètic i infantil de l’artista, i poques vegades s’ha fet referència de forma tan eloqüent a l’aspecte més militant de Joan Miró. Ha arribat l’hora de revisar-les i proposar noves perspectives a partir de tot l’esdevingut en l’art en les últimes dècades. Repensar a Miró és una tasca obligada per alliberar l’artista i la seva obra del pes dels tòpics. L’obra de Joan Miró és possiblement una de les fites més destacables de l’art del segle XX, i també una de les millors contribucions a la modernitat mai realitzada des del nostre país. Joan Miró va revelar el seu sentit de la llibertat i un llenguatge propi que va caracteritzar la seva forma de reproduir l’especificitat del món. “Nosaltres, els catalans, pensem que s’han de tenir els peus sòlidament posats a terra si es vol volar en l’aire. El fet que jo davalli a la terra de tant en tant em permet de saltar tot seguit més alt[4] ”, explicava l’artista. El talent de l’univers mironià està, sens dubte, vinculat amb el compromís de Miró amb els temps convulsos que va viure i el profund arrelament a la seva terra. D’aquesta exposició podem extreure que, fins i tot quan l’obra de Miró sembla més auto referencial, ell és conscient d’estar fent “coses lliures i violentes”, treballant des de l’humor, el grotesc i l’esgarrifós, practicant la subversió de la sorpresa i l’impacte que mou a la reflexió.



[1] VVAA. Joan Miró: L’escala de l’evasió. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011, pàg. 9.

[2] Trabal, Francesc: “Una conversa amb Joan Miró”, La Publicitat, 14 de juliol de 1928.

[3] VVAA. Joan Miró: L’escala de l’evasió. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2011, pàg. 15.

[4] Frisach, Montse. “El país de Joan Miró”, El punt avui, 15 d’octubre de 2011.