Estètica relacional de Bourriaud, un anàlisi del text

Com hem d'entendre l'art contemporani dels últims temps (des dels anys 90 fins avui)? De quina manera reflecteix i participa de la nostra societat? Si intentem respondre aquestes preguntes, el més probable és que acabem perduts enmig d'una paleta infinita d'artistes amb pràctiques complicades i estranyes. No en traurem l'aigua clara i acabarem pensant que no està fet per nosaltres, que és massa difícil, resignant-nos finalment a comprendre com a “art contemporani” les pràctiques artístiques que van fins als anys 60 (potser 70, a tot estirar).

Tal i com apunta Bourriaud al principi del seu text, el problema de la incomprensió de l'art d'actual rau en la manca d'un discurs teòric sòlid sobre el qual recolzar-se1. La majoria de crítics i filòsofs, assenyala l'autor, intenten comprendre inútilment les pràctiques artístiques actuals des de l'òptica de les generacions anteriors, fet que provoca que les obres semblin hermètiques i, en conseqüència, il·legibles2. Enmig d'aquesta confusió, el text de Bourriaud es presenta com la primera aproximació teòrica a l'art actual, desxifrant-ne les tesis principals i fent-nos (re)descobrir l'art de la nostra època. Seguidament, analitzarem les idees bàsiques del seu text Bourriaud, intentant entendre en què es basen les pràctiques artístiques més recents.

En primer lloc, Bourriaud afirma que l'art no és una “essència immutable”, aliena a qualsevol canvi del seu entorn; sinó que, pertanyent a una època i lloc determinats, reflecteix i participa en la seva societat, transformant-se contínuament34. Així doncs, entenent que les metamorfosis de l'art van de la mà de les transformacions socials, l'autor explica l'art contemporani a partir d'un dels fenòmens més importants de la nostra època: “el naixement d'una cultura urbana mundial i l'extensió del model urbà a la gairebé totalitat dels fenòmens culturals”5. Aquest fet, explica Bourriaud basant-se en el pensament marxista, ha provocat un augment de l'intercanvi en tots els àmbits, redefinint també l'esfera artística. Així doncs, cal entendre les pràctiques artístiques actuals com la traducció en el camp artístic d'aquest intercanvi característic de la nostra societat, com un “interstici social”, és a dir un “espai per a les relacions humanes”6. L'espai artístic es pot considerar avui en dia com un món alternatiu amb lleis pròpies (definides per l'artista) que ens permet abandonar momentàniament el nostre món quotidià i crear noves relacions amb el que ens envolta, una nova forma de comunicació. Així doncs, segons l'autor no existeix la famosa “fi de l'art” anunciada per Arthur Danto, sinó que estaríem davant del naixement d'un nou art: l'art relacional, una nova partida del joc.

Aquest canvi radical del món artístic es produeix al llarg dels anys 90, moment en què apareixen noves tipologies artístiques. Aquestes noves pràctiques, com ja hem explicat, es basen en la creació d'espais d'intercanvi social i això provoca que artistes com Parreno, Tiravanija, Huyghe, Fend, West o Scher, entre d'altres, treballin directament amb espais de reunió i de trobada. Entre aquests llocs destaquen el carrer, la festa, l'empresa de producció de mercaderies o l'espai d'exposició i la mateixa galeria, indrets que es convertiran en el camp d'experimentació predilecte. D'aquesta manera, els artistes proposats per l'autor esdevenen productors de “moments d'allò social”7, de “micro-territoris relacionals fixats en l'espessor del socius contemporani”8, atorgant, a l'estil del ready-made de Duchamp, una segona naturalesa als espais que conformen la nostra quotidianitat.

Bourriaud destaca “la (relativa) transparència social9” de l'art com una dels qualitats bàsiques per diferenciar-lo de la producció col·lectiva. Aquest tret característic, clau per a la comprensió de l'art relacional, consisteix en la flexibilitat, disponibilitat i la capacitat de l'obra d'art de generar un espai de diàleg i discussió10. D'aquesta manera, l'art es transforma en una plataforma de reflexió sobre la mateixa societat i la relació amb l'espai i el temps, produint així “esquemes socials alternatius”11. Tanmateix, tal i com hem dit, aquest nou art també respon a un canvi social produït en els últims temps, una metamorfosi de la “sensibilitat col·lectiva”12 que, tal i com assenyala Bourriaud, consisteix en l' (re)establiment dels valors de la pluralitat i la unitat (herència de les avantguardes de principis del s. XX), en detriment de la individualitat i la oposició, categories que, segons l'autor, han quedat obsoletes en la nostra època. Tal i com hem anat veient al llarg del comentari, aquesta nova pluralitat es tradueix en l'àmbit artístic en nombrosos projectes artístics que potencien i experimenten la relació i la interacció amb l'altre13. D'aquesta manera, es col·loca l'espectador en una posició privilegiada sense precedents en la història de l'art, produint-se un desplaçament de la font de l'aura de l'obra d'art de l'obra a l'espectador mateix14.

Un altre aspecte interessant del text de Bourriaud és el seu anàlisi sobre la relació entre l'art i la tècnica, clau en la nostra societat. Segons l'autor, la nostra època es defineix per la pantalla15, forma sota la qual es reuneixen les diverses tecnologies actuals. Així doncs, hauríem passat de la finestra, emblema del Renaixement, a la pantalla, la inauguració simbòlica d'una nova etapa, d'una nova manera de veure el món i de pensar-lo16. Bourriaud encoratja l'artista a ser coherent i just en la seva obra pel que fa als mitjans de producció de la seva època, però també l'adverteix del perill d'utilitzar aquestes noves tecnologies, provocant que la seva obra esdevingui un “símptoma [...], o pitjor, la representació d'una alienació simbòlica del mitjà informàtic i la seva pròpia alienació dels mitjans de producció imposats”17. Així doncs, tornant al món de la pantalla, hi ha dos aspectes importants de comentar basats en l'aparició del vídeo. D'una banda, aquest nou invent permet treballar a l'aire lliure i més còmodament, cosa que facilita una immersió total i directa en la societat, dissolent els espais de l'actor i l'espectador i, en conseqüència, l'espai d'acció artística i la realitat. D'altra banda, el vídeo, que funciona també com a testimoni d'un esdeveniment, suposa també “millores” en altres camps de la societat, com és el cas de l'àmbit de la vigilància, fet que desemboca en l'aparició de la vídeo-vigilància en primera instància i en nous sistemes de vigilància posteriorment, un dels temes més recurrents en les pràctiques artístiques contemporànies18.

 

Així doncs, segons Bourriaud, podem definir l'art actual com un espai de relacions humanes que qüestiona i reflexiona sobre aspectes de la societat a la qual pertany, a partir de la creació de bombolles micro-utòpiques i mons alternatius. A partir d'aquesta autocrítica social, l'art, interpreta Bourriaud adoptant l' “ecosofia” de Félix Guattari19, acompliria l'única finalitat acceptable de tota activitat humana: “la producció d'una subjectivitat que autoenriqueix de manera contínua la seva relació amb el món”20.

 

 

1Bourriaud, Nicolas, Estética relacional, Buenos Aires: Adriana Hidalgo editora, 2008. p. 5.

2Ibid.

3Ibid. p. 9.

4T. J. Clark, un dels historiadors de l'art més influents de la història de l'art social, fou un dels primers en apuntar que les obres d'art no només reflecteix la societat sinó que també hi participen activament. [T. J. Clark, Imagen del pueblo: Gustave Courbet y la Revolución de 1848, Barcelona, Editorial Gustavo Gili, Barcelona.]

5Ibid. p. 13.

6Ibid. p. 15 i 16.

7Bourriaud, Nicolas, op. Cit. p. 37.

8Ibid.

9Ibid. p. 49.

10Aquesta característica és batejada per Duchamp com el "coeficient d'art" d'una obra. Ibid.

11Ibid. p. 53.

12Ibid.

13La problemàtica actual del gènere del retrat/autoretrat, estudiat recentment per Estrella de Diego, és un bon exemple d'aquesta pluralitat que, segons Bourriaud, caracteritza la nostra societat. [Diego, Estrella de, No soy yo: Autobiografía, performance y los nuevos espectadores, Madrid, Ed. Siruela, 2011.]

14Bourriaud, Nicolas, op. Cit. p. 73.

15 Ibid. p. 80.

16Teyssot, Georges, « Fenêtres et écrans : entre intimité et extimité », Revue Appareil [En línia], posada al dia el març de 2010, consultada el 10 de març de 2012, http://revues.mshparisnord.org/appareil/index.php?id=1005

17Bourriaud, Nicolas, op. Cit. p. 82.

18Als anys 70, les pràctiques de Dan Graham, així com també les d'altres aristes com Bruce Nauman, inauguren un nou camp de reflexió al votant de la revolució de la vigilància, que esdevindrà una de les tendències més importants de l'art contemprani i que serà teoritzat el 2002 en l'exposició "CTRL [space]: rhetorics of surveillance from Bentham to Big Brother" de Thomas Y. Levin, Urusal Frohen i Peter Weibel, al centre Karlsruhe.

19L'ecosofia és definida per Bourriaud com una "articulació ètico-social entre el medi ambient, allò social i la subjectivitat." [Bourriaud, Nicolas, op. Cit. p. 127].

20Félix Guattari citat a Bourriaud, Nicolas, op. Cit. p. 130.