L'Atelier: Arnau Bielsa

Manel Bielsa.- En quin projecte estàs treballant?

Arnau Bielsa.-  Estic treballant una sèrie sobre l'entorn del meu estudi. La vaig començar amb la intenció de treballar sobre quelcom que conegués i fos de fàcil accés. La resta va venint.

estudi juliol 2011M.B.- I de què tracta? El paisatge, racons, sensacions?

A.B.- Són paisatges de l’entorn de l'estudi. Està situat a La Canya, a la llera del riu Fluvià. Forma part del parc natural i em suggereix molt. És un privilegi poder treballar amb tanta informació de qualitat al teu voltant. La idea és partir d'un punt natural predeterminat i a partir d'aquesta estructura vaig reaccionant. Seria com una “jam session”, en la qual podries partir d'una frase feta de manera espontània i natural. Em fixo en zones, motius, llums, que em criden l'atenció, que m'agraden. A partir de llavors estires el fil com bonament pots. Evidentment no deixen de ser racons, sensacions i històries mogudes per un lloc, per una terra, un entorn, un ecosistema, un desplegament harmònic. M'agrada molt entendre-ho com una sèrie d'elements aleatoris que creen un conjunt complex i ric, fascinantment equilibrat. Al final trobo que es tracta d'harmonia pura. Les peces són un conjunt amb una relació determinada entre elles. L'exercici que m'he marcat parteix del paisatge, a fi de desenvolupar la pintura que m'interessa, amb respecte cap al motiu però intentant que la pintura tingui molta llibertat de moviment.

M.B.- Fas apunts o fotos?

A.B.- Una mica de tot. Durant el procés vaig utilitzant allò que trobo que va millor per treballar la peça. Quan es tracta d'una peça molt complexa intento treballar a partir de fotos, per tenir la màxima informació d'aquella imatge en aquell moment determinat. No obstant estic obert a qualsevol procediment. A partir d'un punt determinat de la feina mai treballo amb foto; així doncs, es tracta de fer que la pintura estigui a gust amb ella mateixa. Al final sempre prioritzo cap a la pintura. Durant la realització de la sèrie he anat canviant bastant les maneres d'entendre i executar les peces.

M.B.- Pel que expliques, aquesta obra serà molt progressiva. Hi ha hagut molta variació entre les teves peces primerenques i les actuals?

A.B.- Sí, molta. Malgrat que he intentat que establir una relació formal entre tots el quadres de la sèrie, la veritat és que al final l’única cosa que tenen en comú és el punt de partida. No començo des d'una fórmula magistral que em permeti resoldre totes les peces d'una manera determinada i anar-la repetint després, sinó que he adaptat a cada peça les solucions que creia millors i, alhora, he introduït elements que he anat trobant d'una manera més intuïtiva. M'agrada provocar històries i provar teories que van sorgint, per això el caràtcter de “jam session” que comentava abans. M'agrada moltíssim la música, i en la música, i especialment en una jam session, el present és vital. És on passa tot. Has d'estar molt atent i això et manté despert. Aplicar-ho a la pintura em resulta molt estimulant. La qual cosa no vol dir que cregui que és millor ni pitjor que cap altra manera de fer. Simplement ara m'interessa molt.


M.B.- És per això que, quan es fa una exposició d’una sèrie, tots els quadres són molt semblants ? Vols dir que això, si no ho expliques molt bé, pot quedar caòtic? És necessari aclarir que es tracta d'una progressió.

A.B.- Sí, evidentment sempre s'han d'acabar explicant totes les coses. Però no hi estic gaire d'acord. Moltes vegades allò que trobo molt bo de pintar és perquè hi veig històries sense haver de parlar ni justificar-ho tot. Simplement t'emociones i ho relaciones a allò que et sembla. El concepte segons el qual totes les obres d'un creador han de poder ser reconegudes de manera fàcil hauria d'estar superat. És un concepte que té a veure amb un tipus de cultura i mercat determinats. Crec que és una qüestió de no sentir-se tonto si no se sap reconèixer l'obra de determinada vaca sagrada o no tan sagrada. No crec que sigui bo ni dolent que es reconegui el treball d'algú, simplement hem d'estar més oberts de mires.

M.B.- Això a l’artista li dóna una seguretat que vendrà l’obra, però segur que també li produeix un cert avorriment, una monotonia, no creus?
arnau bielsa
A.B.- Òbviament moltes peces són repeticions o tenen mínimes variacions. Però depèn del creador i del seu entorn que allò no sigui un cadàver prematur. Hi ha d'haver de tot, però un creador cremat, com tota persona i feina en aquest món, és una llàstima. Malgrat tot, és molt difícil estar sempre motivat al cent per cent. Hi ha molt elements que hi intervenen.

M.B.- Jo crec que lo bo que té un artista, ja sigui pintor, músic, escriptor o el que sigui, és complicar-se la vida, no fer el que ja saps, buscar constantment, no anar a allò fàcil, allò que ja et surt, allò que ja has trobat, sinó anar més lluny. Si no, és crear per obligació i et transformes en un autòmata: tens uns horaris marcats i has de pintar vint-i-tres quadres perquè tens una exposició i han de ser d’aquella manera, etcètera.

A.B.- Això també depèn d’allò que busqui cadascú en les seves peces o en el seu camí. Efectivament això ha passat, sobretot amb gent jove: estàs obligat a fer una quantitat, d’aquella manera, seguint aquella pauta. Han començat als vint, o als trenta, a treballar d’una manera i els trobes al cap d’uns anys, en aquella mateixa línia, perquè ho saps reconèixer, però veus que ja hi ha cansament, que ja no hi encant, aquell estar  enamorat a cada moment. Jo he vist gent que treballava molt bé que estan sent apretats. Això em sembla lamentable per part de la persona que ho demana i molt dur per la persona que ho porta a terme. Tothom hi surt perdent: creador, venedor, públic, comprador etcètera. Ho hauríem d'intentar canviar. No crec que passi, però per provar-ho mai se sap. El concepte de treballar feliç i realitzat no sembla que agradi gaire a la gent que es queda percentatges.

M.B.-  Per això moltes vegades hi ha creadors que acaben creant un pseudònim, o un personatge, per fer coses diferents a la seva obra coneguda , no es poden arriscar a fer una cosa diferent de la que els dóna reconeixement i valor.

A.B.- És força complicat. Suposo que tothom intenta cometre els mínims errors. Arriscar costa. Això del pseudònim sedueix pel punt de llibertat que aporta. En el món de la literatura hi ha pseudònims als concursos i no passa res, està ben vist. Jo crec que això permet més llibertat. De totes maneres tothom en té, d'errors, és llei de vida. Dels errors ja ho diuen que se n'aprèn molt, de fet són grans mestres. A vegades piquen fort però s'ha d'intentar anar fent allò que bonament es pot. Al final d'una peça no conto quants errors he comès sinó si em quedo a gust quan la contemplo. I el que pogut viure i aprendre. Suposo que més somriures i menys exigències.

M.B.- Per què vas començar a pintar? Com va sorgir?

A.B.- Són aquelles coses que descobreixes de petit i fas. No recordo el moment exacte.

M.B.- Tu treies bones notes i podies haver estudiat una carrera més tècnica.

A.B.- Ep, que hi ha molt tècnica a la pintura! Estem massa acostumats a relacionar estudis amb vida professional i massa poc a associar-ho a coneixement. El millor de la pintura, de l’art o de la cultura és que tractes moltíssims temes. Des del punt de vista antropològic és fascinant poder descobrir, a través de l’art i la cultura, a les persones, i, alhora, entendre’t més a tu i el teu entorn i d’on véns, no només una cosa d'uns anys vista, sinó de generacions i generacions. Així doncs, això em va fascinar i m’hi vaig voler dedicar de ple. A més, sempre que entres dins d'una peça aprens lliçons bellíssimes i brutals de la condició humana. Dedicar-me al món de l’art m’importa bastant poc, per no dir que m’és absolutament igual, però sí que és l’única manera de poder aprendre a pintar i saber què és la pintura d’una manera el màxim de veraç o el màxim de temps possible. La vida només té un nombre limitat de quadres que et deixa fer. Si ets pintor com a ofici i et paguen per estar hores pintant, és més fàcil dedicar-hi més temps i descobrir més coses, més plans de realitat en la pintura. Amb els anys, cada vegada em fascina més la pintura per sí mateixa. Quan ho vaig decidir, les altres matèries, les solucions, eren molt mes rígides; no parlaven de qui ets tu, què fas, què vols o què necessites. I això, a les classes d'art, sí que passava. Eres tu aprenent a obrir-te, a desenvolupar-te. A les altres matèries no em sentia amb aquesta llibertat. I els colors tiren molt; tenen un punt hipnòtic important. Suposo que fer pastetes de colors és simple però bastant infinit. I això desespera, però a la vegada motiva molt. És una disciplina que a vegades t'exigeix l’impossible i a vegades no et demana absolutament res.


 

pdfDescarregar_article.pdf